Els arbres que m’estimo

Posidònia

Recorda

aquest moment que un dia ens farà falta:

el blau encès del mar, el so de les onades

i com et poso crema a les espatlles

mentre tu tanques els ulls i cau la tarda.

Siguem demà com l’alga seca de la sorra

quan la ve a moure el vent i sap tornar

al ball plaent del fons de l’aigua clara

on era tan lleugera l’abraçada.

Mireia Calafell

Tantes mudes

Catarroja: Perifèric Edicions, 2014

Lied

Mort és nom de gran venjança

al fondal que abeura el son.

Solitud i tomba i faula

duen fred que aombra el món.

Sols el mot fa llum en bauma,

només nit mou l’urc encès.

Crema el temps i crema l’alba,

xiula irat el foc que pren.

Ja no tinc ni hostal ni estança.

Però el cant s’alça amb veu de nen.

Lluís Calvo

Selvàtica. Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner, 2015

Els arbres que m’estimo

Estimo la vida petita

de seure a l’entrada

per veure com passa la gent,

com es mou un pardal,

com s’inclina la tarda

en les cases del cos.

Ja sé que em moriré

molt abans que s’hagin mort

els arbres que m’estimo.

Però no m’amoïna gens,

perquè en l’instant

en què se’m trenqui l’últim fil

seré només aquella dona

que s’asseia a l’entrada

per mirar simplement

i ser fulla i arrel.

Laia Noguera

(inèdit)

Miracle

Aquí estic, perniciós i bullent, ple

de cant i ple de vida, orgullós de

mi mateix com un illot sense vent

o com si no hagués de ser possible.

Sóc poeta, monstre imprescindible,

cabell i ciclop, valent pretensiós,

malalt d’amor, malalt de tot: dolça

matèria d’aiguamoll.

Jaume C. Pons Alorda

Les deixalles del desig, Eivissa: Can Sifre, 2007

Fer memòria

Vull fer la vida lenta

perquè passin els dies sense témer-se’n

amb la serenitat de les estacions

que arriben justes en cada cicle

amb l’humus de la memòria

alimentant-les sense treva.

Vull fer la vida lenta

perquè l’amor s’eixampli per tots els sentits

i no deixi lloc a cap mort quotidiana.

Biel Mesquida

Com passes d’ocell a l’aire, 2004

Cafè Laie

L’hivern són les paraules que em dius

sense cap fulla. I el fred de no saber

què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,

el silenci. Un sol tebi il·lumina el fons

de les tasses ja begudes.

I vindrà l’adéu

com el foc que dorm al cap d’un misto.

Manuel Forcano

Corint. Barcelona: Proa, 2000

A tu

A tu, a qui tant he estimat. A tu.

A tu, volcà volgut de flama viva.

A tu, cendra cremant i lava freda.

A tu, illa del cel i lluna en mar.

A tu, llum fent-se cos entre la boira.

A tu et cante encara. A tu. A tu.

A tu, que vas ser la musa secreta.

A tu, que vas ser la festa dels mots.

A tu, la joia que l’alba desperta.

A tu, la fruita madura en el millor mos.

A tu et cante ara. A tu. A tu.

Josep Piera

El temps trobat. Alzira: Editorial Bromera, 2013

Per si de cas

Si algun dia se’t fa difícil la vida

i la persiana no et deixa veure la llum,

pensa en allò que un dia em vas dir:

estimar és dibuixar mapes.

Cada paraula necessita el seu paisatge,

i escriure és inventar estances.

No dir la pluja, sinó banyar-se.

No el precipici, sinó caure.

Com dir, sinó, que estimar-te és cremar-se?

Àngels Gregori

(inèdit)

Escoltarem la música

Escoltarem la música de l’atzavara negra:

aliment de la nit d’aquest cel de carboni.

I la imatge perfectament palpable

de la mort en majúscula agafada a la crina

del cavall de l’amor. Quanta cridòria lassa

pels camins de les vinyes que ens untaran els llavis.

I farem cap a les nits d’amples boscos

on mai cap gos no ha gosat tenir cua.

Carles Morell

(inèdit)

Fes-me l’aigua

Fes-me l’aigua

damunt la set

de la boca primitiva.

Paraula

damunt

paraula:

una pluja sorda

en cada clivella

d’aquest llavi ressec.

Hi sembro el silenci

aturat en la grana

d’un fruit esberlat

per l’ullal del temps.

Espera-hi la parla,

floemes,

el tacte asprós de la saba,

l’escorça que ens digui.

La verdor indòcil del bes.

Joan Duran

(inèdit)

Amb coratge

Ser valent no és només

esbotzar portes a queixalades.

Hi ha un coratge valuós

en la gosadia de desaparèixer lentament,

acompanyant el mànec de la porta

sense soroll i sense fúria

i marxar quan tothom dorm.

Amb el pas ferm de la princesa del pèsol

cuirassada de valquíria.

Míriam Cano

Ancoratge. Edicions Terrícola, 2016